PROPOSTES MEDIAMBIENTALS

Vull fer algunes propostes de polítiques mediambientals municipals. Bàsicament en les àrees de:

• Energia
• Residus

L'objectiu seria de millorar alguns aspectes de la gestió ambiental amb disminució de costos que permetin destinar més recursos pressupostaris a polítiques socials i/o culturals. Algunes de les propostes se'n surten de l'ortodòxia mediambiental a l'ús però són basades en criteris completament científics. Però, com va dir Albert Einstein, “si vols resultats diferents no facis sempre el mateix”.

Les propostes són senzilles però pràctiques, lluny de les declaracions rimbombants i de les actuacions simbòliques, testimonials o se pura conscienciació. Ja n'hi ha prou de conscienciar, comencem a actuar.

Per últim, trenquen alguns paradigmes que semblen imperar sense que ens hàgim preguntat mai el perquè: 

a) el reciclatge no és res bo, és només la darrera solució, la menys dolenta, a una mala gestió ambiental

b) l'estalvi de recursos renovables i abundants (aigua, sol, aire, paper, sorra, etc.) és un esforç molt poc eficient. De fet si l'esforç per, per exemple, reciclar paper i cartró es dediqués a recursos no renovables (plàstics, metalls, etc.) els resultats serien molt més valuosos.

Anem als dos temes

Energia

L'objectiu és anar cap a un municipi més sostenible del punt de vista energètic, la qual cosa significa que, de forma genèrica, s'ha de fomentar l'estalvi d'energia i l'ús d'energies renovables, i per aquest ordre.

Com es pot fer això al meu municipi?

Existeixen diversos mecanismes per aconseguir-ho, si més no, amb els mitjans a l'abast del municipi.

Per això cal, en primer lloc, realitzar una auditoria energètica del municipi, via pública i edificis, a la llum de les millors tècniques disponibles, obtenir-ne un diagnòstic i realitzar un pla d'acció prioritzant segons l'interès i les possibilitats d'acció i les disponibilitats pressupostàries.

Entre les mesures que es podrien dur a terme podem fer esment de

• Dissenyar un pla de substitució de l'actual enllumenat públic per nous sistemes d'alta eficiència. Aquest sistemes poden ser, segons el lloc on vagin destinats, de tipus LED autònom (amb cèl·lules solars fotovoltaiques, no connectat a la xarxa) d'halogenurs metàl·lics o altres d'alta eficiència.
• Preveure-hi sistemes de reducció de consum en altes hores de la nit.
• Estudiar el consum de potència reactiva de l'enllumenat i compensar-ho adequadament.
• Contractar tots els consums elèctrics amb subministradores que garanteixin l'origen renovable de l'electricitat consumida.
• Imposar normatives estrictes en el consum d'aparells de climatització i calefacció, evitant els refredaments excessius a l'estiu i les calefaccions a l'hivern.
• Renovar els sistemes tèrmics per altres més eficients i amb menors emissions (calderes de gas de condensació, bombes de calor)
• Promoure l'autoconsum elèctric.
• Incloure en tots els plecs de condicions clàusules que prioritzin les bones pràctiques ambientals en els contractistes.

Residus

La gestió municipal de residus no ha estat dissenyada per ser un instrument al servei del ciutadà ni del medi ambient, ans al contrari, ha estat dissenyada per tal de donar grans beneficis a les grans empreses concessionàries que, a l'hora, faciliten el “finançament” dels partits en el govern. Són sistemes de gestió basats en grans inversions, poca ma d'obra i poc qualificada, la qual cosa genera altes retribucions del factor capital i baixes de la ma d'obra; just el contrari del que hauria de ser una gestió progressista i d'esquerres (veure Article Vicenç Navarro). Els principals costos són de capital.

D'un punt de vista mediambiental, per molt que es digui, el resultat és nefast. Es fa la recollida de fins a 5 fraccions diferents (rebuig, orgànic, paper, vidre i envasos) i es disposa d'uns equipaments de molts baixa eficiència com són les deixalleries. El model només beneficia a les empreses gestores (i als partits que n'obtenen el “finançament” corresponent) així com als SIG, sistemes integrats de gestió de residus (ECOEMBES, ECOVIDRIO, etc.). Aquests SIG que fiquen al mercat envasos amb un sobre-cost insignificant per ells (punt verd) que es suportat íntegrament pel ciutadà, tant econòmicament (sobre-cost que representa el punt verd) com amb l'esforç de fer la separació de les diferents fraccions i emmagatzemar-les temporalment a casa, la qual cosa es promou amb cíniques campanyes de ”conscienciació” pagades pels propis SIG. Les administracions públiques, que són les que tenen la obligació legal i la titularitat per recollir els residus domèstics, han fet desistiment del seu deure per “passar la pilota” al ciutadà, forçant-lo, amb la coartada del “medi ambient”, a facilitar la separació de residus per beneficiar a la indústria del sector. Una obligació del ciutadà que ha estat delegada en l'administració que a l'hora l'ha tornat a passar al ciutadà i, pel camí, s'han incrementat els costos amb grans beneficis de l'indústria.

El resultat es molt dolent. Per un costat la gestió ambiental s'ha de basar en les 3R (reducció, re-utilització i reciclatge) per aquest ordre de prioritats i no pas únicament en el reciclatge. I en cas de fer reciclatge ha de ser per benefici del medi i del ciutadà, no per les grans empreses. El compost que s'obté de la gestió de la fracció orgànica no serveix per res i és un producte que quasi podríem qualificar de tòxic. La misèria i la crisi han fet que la recollida “oficial” de paper i cartró pràcticament sigui simbòlica i podem veure grups d'indigents que en fan la recollida, així com de tots els residus metàl·lics o que puguin ser valoritzables.

A dia d'avui no existeix cap justificació ni mediambiental ni econòmica per continuar amb el model actual de recollida segregada. Les tècniques disponibles permeten una separació molt eficient per mitjans físics (gravimètrics, magnètics, etc.) la qual cosa, combinada amb la separació manual en plantes de triatge i altres tècniques (digestió anaeròbica per generar biogàs del qual se'n obtingui electricitat) permetria i destinar la resta a compost o a CDR (combustible derivat de residus) aconseguint una important reducció de costos de la recollida de residus i la generació d'electricitat d'origen renovable (CDR).

El paper i el cartró no serien reciclats perquè es tracta de material que representen recursos renovables dels quals no té massa sentit el seu reciclatge d'un punt de vista mediambiental; és només l'interès de les empreses gestores de residus, per inflar les seves contractes, el que motiva aquest reciclatge. El paper i el cartró, bàsicament compostos cel·lulòsics derivats de la fusta o el cotó, no són més que formes sòlides de fixar el CO₂ de l'atmosfera. Per tant la seva combustió no incrementa la qualitat de CO₂ de l'atmosfera.

Les mesures que es podrien proposar a nivell municipal passen per un canvi de model, radical, i no pas per mesures i campanyes de conscienciació vers el ciutadà com tradicionalment s'ha vingut fent de forma cínica, abocant sobre el ciutadà la responsabilitat de la gestió correcte.

• Implantació de la recollida no segregada, un sol contenidor, una sola recollida i amb triatge separació i valorització de les diverses fraccions
  • S'utilitzaran en cada moment les millors tècniques disponibles (BAT)
  • Es recuperarà metalls i vidres que es destinaran a reciclatge
  • per la fracció orgànica i el rebuig es prioritzarà l'obtenció de biogàs
  • el residu de fermentació anaeròbica s'utilitzarà com adob, si la seva qualitat ho permet
  • la resta es destinaria a CRD
• Multiplicació de les deixalleries o mini-deixalleries per residus especials (una per barri)
• Col·laboració amb el comerç per la recollida selectiva (bombetes, fluorescents, piles, pintures, dissolvents, esprais, tòxics, etc.) dels residus que ells mateixos fiquen al mercat i/o penalització si no s'hi col·labora.
  
  
  A veure qui s'hi atreveix.
  
  
  
   
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

Adéu Frida

Adéu Frida. Avui ens has deixat, no per la teva voluntat.

A sobre la taula de la cuina, "ajudant" a estudiar a la Lola

La Frida era una gosseta que , amb amb prou feines 1 any, va ser abandonada a Calafell. Probablement també va ser maltractada, va passar fam i fred i la seva aversió als monopatins fa pensar que associava el monopatí amb les agressions que deuria haver patit. No en passava un a prop seu sense que es posés a bordar com una boixa. Tots arrosseguem algun trauma i aquest era el seu. Tot i això, mai va mossegar a ningú més que a mi, fluixet i tot jugant.

També tenia una por irracional a estar sola, a que l'abandonessin de nou. Bordava quan ens anàvem de casa i l'estàvem acostumant a quedar-se sola sense fer enrenou per no molestar als veïns. Anàvem per bon camí, però un animalet que ha patit abandó no sempre veu racionalment que els seus amos surtin per la porta sense portar-la a ella. Quasi sempre venia amb nosaltres, però de vegades era impossible (visites a l'hospital, el treballa, etc.) i quan tornava de treballar la benvinguda que et donava era espectacular.

 

La vàrem conèixer  a la gossera que té la Societat protectora de Torredembarra, que és on duen els gossos abandonats de Calafell. Des del primer moment ens va agradar. Era tant bona i obedient que va guanyar el nostre cor immediatament. El 12 d'agost de 2014 la vàrem adoptar i va venir a casa amb nosaltres. Què puc dir! Preciosa ("preciossíssima", diu la Lola) carinyosa, intel·ligent, obedient, no es puja al sofa ni al llit ni enlloc si no li dius, neta, menjava el que li donaves però no demanava, podies anar al tren, a un restaurant o hotel amb ella sense problemes. En fi, perfecte. O quasi.

Primer dia a casa

No feia ni dues setmanes que era amb nosaltres que, vist el seu bon comportament, ens vàrem atrevir a anar al sud de França amb ella. Trajecte de 700 km, Sète, Carcassonne, Palamós, anant a hotel i restaurant amb ella sense que fes ni un sol "guau" ni amoïnés a ningú. Una joia de gosseta.

Des del balcó de casa

El seu bon comportament ens la decidir a dur-la a tot arreu amb nosaltres. la norma era: Allà on no podia venir la Frida amb nosaltres no hi anàvem. Era una més de la família, la petita. Només exigia una mica d'aigua i moltes carícies. I "chuches", de tant en tant.

Castellar de N'Hug

Gombreny

Pedraforca

Quan el metge em va  dir que havia de caminar o córrer cada dia 1 hora va ser un dels dies més feliços per la Frida. Gairebé cada dia, de bon matí, ens anàvem a Gallecs a caminar i córrer. Ella es ficava per tots els bassals, herbes i matolls; tornava a casa mullada, bruta i feliç. Feliç perquè sabia que tocava neteja i raspall. I, sobretot el raspall, li agradava molt.

Gallecs

Boira a Gallecs

Així han anat passant els dies, amb la seva companyia, i mai haguéssim pensat que es podia estimar tant a un gos.

Ahir, desprès de la passejada del mati, va començar a vomitar i la cosa va fer mala pinta. La vaig portar immediatament al veterinari i la van ingressar, amb medicació i sueros i calor perquè estava en hipotermia. El verí va ser molt agressiu i li va produir molt de mal que no cal explicar. A la tarda la varem visitar. Ja quasi no responia a cap estímul i va ser l'última vegada que la vàrem veure viva. Al vespre, a les 0,30h, el verí va ser més fort que ella i va guanyar.

Potser intentarem tenir un altre gosset. Estic segur que a la Frida li agradaria que recuperéssim algun altre gos abandonat, com va ser-ho ella, i que li donem una altra oportunitat i tot el nostre amor.

Em cauen les llàgrimes mentre escric això i no puc seguir. Frida, t'hem estimat tant ... El dolor es fa quasi insuportable. Sembla com si, en qualsevol moment, s'hagués de posar aquí, al meu costat com feia abans d'ahir, i donar-me un copet amb el nas perquè li faci carícies, li rasqui la panxa o la tregui a passejar. Si hi ha un cel pels gossets, tu has de ser-hi a primera fila.

Adéu

No tinc qualificatius per qui ha posat el verí en un lloc transitat per gossos i criatures. Només li desitjo una agonia llarga, lenta i dolorosa, que provi de la seva medicina. No es mereix ni una sola paraula més.

Adéu, Frida estimada, i gràcies pels quatre mesos de felicitat que ens has donat.

Por fin: Pablo Iglesias en TVE

La noche en 24 horas - 05/12/14

VIEJOS MILITANTES

El del bigote soy yo (con muchos años menos). A mi lado el poster del PSC con Marx i Antoni Bach Plaza, que me avaló en mi ingreso en el PSC(c), allá por 1977, compañero de partido, estudios y servicio militar. Una de las pocas fotos que he rescatado de mis naufragios.
Ha llovido mucho en más de 30 años de militancia socialista

¿Dónde están ahora esos viejos militantes?

¿Y, qué pasaría si...?

Me pregunto, qué harían los numerosos amigos que todavía me quedan en el PSC (a pesar de la desbandada de los últimos meses), gente claramente de izquierdas, si, como es previsible, después de las próximas elecciones, el PSOE se inclina por pactar con el PP para gobernar España con el fin de evitar que los populistas bolcheviques bolivarianos de PODEMOS lleguen al gobierno y así poder seguir manteniendo los resortes y prebendas que les ofrece el bipartidismo, el "ahora tu, ahora yo", técnica que les garantiza su cuota nada desdeñable en los órganos del Estado (TC, Supremo, CGPJ, Consejo de Estado, consejos asesores, Tribunales de cuentas,  etc.), corporaciones, jubilaciones de escándalo, gintonics a 3 € y puestos en ENDESA , GAS NATURAL, IBERDROLA, REPSOL, BBVA, etc, al cesar en el cargo político, con mayores sueldos si cabe  que los de cuando eran políticos.

O sea, la pregunta es: qué posición adoptarían los auténticos socialistas del PSC ante un pacto "todo por la pasta", PP-PSOE o PSOE-PP. Un pacto que pretendería garantizar la silla (al que ya la tiene) y luchar contra el verdadero cáncer que afecta a España: las aspiraciones de los catalanes a decidir como mayores de edad y las de los trabajadores a un trabajo digno por un salario justo. Un pacto basado en la sumisión sodomítica a la Merkel, Juncker y "los mercados" y para profundizar en las recetas anticrisis: más recortes, más impuestos a los trabajadores , autónomos y pequeños empresarios, menos impuestos a las grandes fortunas y grandes empresas y reforma laboral para precarizar más la clase trabajadora y que se pliegue a los deseos de la patronal. Ah! y más control del fraude en el paro y los pequeños "chapuzas" con menos control en las grandes estafas.
Vamos, las recetas que ya inició Zapatero en su día y que ha mantenido y mejorado, sustancialmente, Rajoy, el peor primer ministro de España de todo el siglo XX y XXI. Y el más gandul (salvo para leer el Marca).
¿Qué harán esos viejos socialistas?
La credibilidad de PSC y PSOE está por los suelos. Pero sigo creyendo en  sus militantes, la mayoría, gente de izquierdas, honesta, disciplinada, dura como la piedra pero con unas tragaderas casi ilimitadas respecto a sus líderes. De esos a los que basta con decir "socialismo!" para que se pongan como en posición de "¡Firmes!".
Y sé muchos de ellos van a leer esto (porque sé que leen mucho de lo que escribo) pero no clicarán "me gusta" ni comentarán nada. Por disciplina de partido, no porque tengan miedo al cacique de turno. De estos últimos también hay y pertenecen a otro grupo, los lameculos, los que quieren medrar, que también hay un montón, los que sólo buscan una silla.

Pues son los que están sometidos al régimen de la ducha escocesa (frío/calor)  con el "Ahora sí," 

 

http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/sanchez-muestra-dispuesto-pactar-con-rajoy-proxima-legislatura-3734628

ahora no (donde dije "Digo", digo "Diego")

Y me pregunto:
¿hasta cuando seguirán tragando?
¿cuál es su límite, su aguante?
¿soportarán un pacto PP-PSOE?
Esa era la cuestión
Com ho veieu això, companys? Es sólo una pregunta ...

Más Mas?

Me quedo perplejo al oír al President Mas, en su intervención. Y me pregunto qué haré , qué postura adoptaré.
En principio me hace dudar unos instantes. Y luego hago esta reflexión.
¿Qué soy yo?
Pues soy un hombre, abuelo (desde hace poco), universitario, trabajador y catalán. Esto son realidades, no opinables.
Soy hombre, así lo afirma mi DNI; abuelo, lo puede certificar el registro civil; universitario, tengo la documentación que lo acredita; trabajador, clase trabajadora, claro, a parte de que sea un vago o no, no soy un burgués ni un aristócrata, vivo de mi trabajo, por lo tanto soy trabajador; catalán porqué nací, crecí, me eduqué en catalán y en Catalunya.
El hecho de ser, o no, heterosexual, de izquierdas o independentista, son sólo circunstancias que pueden ser cambiantes, por lo tanto opinables. Es algo circunstancial. No forma parte de mi "yo", sólo de mi circunstancia. 

Esto viene a cuento de que para un trabajador, alguien que se gana su sueldo trabajando, no con rentas del capital, para un trabajador no hay enemigo más importante que el enemigo de clase, aunque tenga las demás características iguales. Por eso nunca votaré a Mas, ni a Rajoy. Porque son los representantes de mis enemigos, los que representan los intereses más opuestos a los míos.
Claro, el truco es hacer un llamamiento en nombre de Catalunya, de los intereses de Catalunya y colártela como un trilero.

Si los intereses de Catalunya son los de Mas, entonces no son los míos. Nunca aceptaré que la zorra represente los intereses del gallinero. Nunca votaré una lista encabezada por un enemigo mío.

Votaría SI si hubiese un referéndum por la independencia. Pero no votaría NUNCA una lista supuestamente plebiscitaria encabezada por un representante de la derecha que ha estado históricamente exprimiendo a los trabajadores.

No quiero más Mas.

BICICLETAS

Frida

Esta mañana he salido de casa para ir a correr y andar por el campo, con mi perra Frida, como hago varias veces por semana; ventajas del horario laboral de tarde y por prescripción facultativa. 

Pongo en marcha el coche, salgo y llego a un semáforo en rojo. Paro y queda 1 m entre mi coche y la acera. Viene un grupo de 5 ciclistas domingueros (en adelante les llamaré CD) que pasan por ese espacio. ¿Pero ... no había que dejar 1,5 m entre el coche y la bicicleta? ¿O la norma era sólo para los coches? ¿Las bicicletas pasan hasta el culo de las distancias? Uno de ellos me da un pequeño golpe con su manillar en el retrovisor derecho. Ni se para. Ni se disculpa. ¿Para qué?. El ciclista tiene siempre la razón, por ser el más débil. Pobre de mi si fuese al revés.

Se saltan el semáforo en rojo. A 50 metros de la comisaría de los Mossos. ¿Las normas de tráfico no rigen para las bicicletas? ¿No necesitan carné de conducir o licencia? Y si se chocan contra otro vehículo que viene, por la otra calle con su correspondiente semáforo en verde, ¿llevan un seguro que cubra la responsabilidad civil de los daños provocados por el imprudente ciclista?

Maravilloso invento la bicicleta. Y ecológico, pienso.

Se pone verde el semáforo y voy a arrancar cuando de pronto me adelanta por la derecha un ciclista "escapado" del pelotón ("escapado" por detrás, claro) se me cruza delante; frenazo para no cargármelo; pasa por el paso de peatones y se sube a la acera, para salvar el otro semáforo que, ahora, está en rojo. La madre que lo parió quedó descansada al sacarse de encima a semejante gilipollas.

Estoy pensando en poner una cámara en el coche para poder grabar todas estas burradas de los CD y que, si por desgracia llega el caso, me puedan servir de prueba exculpatoria ante un posible atropello del puto ciclista que se te cruza saltándose un semáforo en rojo.

Pero, finalmente me pregunto, las bicicletas ... ¿son peatones o vehículos?

Si fuesen peatones (vestidos al último modelo Decathlon, sin duda) ¿por qué irían por la calzada, llevarían casco y tendrían ruedas?. Luego son vehículos.

Pues si son vehículos ¿porqué no llevan placa de matrícula, necesitan (como mínimo) licencia y respetan las normas de circulación? ¿por qué no respetan las distancias para adelantar a otros vehículos (distancias que los ciclistas sí exigen a los demás)? ¿porqué, cuando les sale de los mismísimos, se saltan líneas continuas, semáforos, señales de STOP, suben a las aceras, bajan de las aceras, cruzan por los pasos de peatones y asustan a peatones y perros que van por la acera, cuando les sale de ahí ir por la acera en lugar de por la calzada?

Gallecs

Me hacía estas reflexiones mientras iba para Gallecs. Y, bueno, finalmente llego a Gallecs, y nos vamos, Frida y yo, a correr por el campo, como cabritas. ¿Cabritas? ¡¡¡No, cabritos adultos!!!  (o sea cabrones). ¡¡¡Qué horror!!! los ciclistas nos han seguido. Ellos y un montón de CD más, full-equipados en Decathlon con todo lo necesario, salvo la buena educación. Eso no se compra. O se lleva de serie o no se lleva.

Nos pasamos una hora andando y corriendo suavemente. Y esquivando a los HdP CD que van a toda leche en las bajadas, sin timbre, asustando a todo dios; ¡que aparten a las criaturas y los perros, que han llegados los reyes del camino forestal, los reyes de la Creación, los amos del mundo ecológico!