SERENEM EL DEBAT

Algunes d’aquestes discussions es tornen una mica agres. I em sembla que cal una mica de calma. Els “indignats” tenen una part important de raó però no tota, per suposat. Fins i tot el carallot d’en Felip Puig en té una part, molt petita això sí, però no es pot justificar actuacions desproporcionades de cossos repressors armats i a sobre dir que ho tornaria a fer, no pot seguir en amb el commandament qui diu que ho repetiria; hi ha responsabilitat política i en Felip Puig, tot i que probablement és una persona valuosa per altres coses, no és la persona idònia per dirigir la conselleria d’Interior; no és un polític dialogant ni proper: és un gos de presa, com eren l’Álvarez Cascos o l’Alfons Guerra en els seus temps. Però un servidor, que ja té una edat, recorda les revoltes dels anys 68 a França i els 70 a Portugal i Espanya i crec que van servir per quelcom, igual que aquesta servirà també, com a mñinim, per sacsejar el jovent i fer que no siguin mers espectadors de la societat. És bo i positiu que els nostres fills ara prenguin el relleu. Jo personalment,  vaig rebre una gran alegria quan vaig veure al meu fill, fins fa quatre dies un “ni-ni”, en una foto del facebook acampat a la Plaça Catalunya de Barcelona desprès de sortir de treballar i vaig pensar (com Galileu però en català): cony! Es mou!. 
Hi ha molts tipus de jove: els "rastas", els “canuteros”, els que treballen per 800 € al mes, els que es dediquen només a estudiar i fer màsters i “orgasmus”, els antisistema, okupes, etc. Tots tenen una mica de raó, ningú la té tota. Però és important que els joves es moguin i no siguin mers espectadors passius del que passa i que facin propostes, moltes d’elles impossibles de realitzar, però que pensin, actuïn, que hi hagi sang nova en la política, perquè avui en dia, quan veiem un míting de qualsevol partit l’edat mitjana dels assistents espanta.

La POLITICA, amb majúscules, i el sistema democràtic de partits que tenim és el vehicle menys dolent per transformar la societat, millorable certament, però els canvis han de venir de la sang nova, no podem esperar que els qui estan asseguts còmodament en la cadira la cedeixin per les bones. Bé, de vegades passa però aquests casos són molt escassos. I de vegades el resultat dels canvis  al final és pitjor que l’inicial (recordem la revolució de Khomeini i els talibans, per exemple).

No puc estar d’acord amb un desallotjament extremadament violent d’una concentració pacífica. De cap manera. No hi ha excuses. I més quan es veu l’actuació d’alguns mossos d’esquadra que desprestigien el cos i el país, que semblen educats a la “Escuela de las Amériques” i entrenats per ser servidors de la dictadura argentina, torturadors i assassins en potència (alguns no tant en potència, recordem els fets de la comissaria de Les Corts), en lloc d’estar educats en una Escola de Policia democràtica com és la de Mollet. Els cossos de seguretat poden cometre errors però actuar amb alevosia o amb força desproporcionada no és un error. 


No puc estar d’acord amb totes les propostes de la plataforma Democracia Real Ya, perquè algunes són impossibles de dur a la pràctica, però és interessant que algú tibi la corda per aconseguir que algunes de les propostes vagin incloent-se  en l’agenda dels grups polítics. És bo que els nostres joves es moguin i no estiguin instal·lats en la complaença ni la fatalitat. No es poden expropiar vivendes simplement perquè estiguin desocupades (i les residències secundàries?) però es pot penalitzar fiscalment. S’ha de perseguir el frau, més que augmentar els impostos. No es pot eliminar la immunitat dels parlamentaris quan exerceixen les seves funcions, és una conquesta democràtica. Imaginem que un Ministre , acusat de corrupció, pogués ordenar la detenció del parlamentari de l’oposició perquè hagi fet unes manifestacions i que ell, o un jutge de la seva corda, consideri delictives (infàmia, difamació, etc.), però tampoc són de rebut altres privilegis de que gaudeixen els parlamentaris (jubilacions i pensions) ni l’existència de òrgans completament ancorats en el segle XIX (senat, ambaixades, etc.). I els mètodes assemblearis només funcionen bé en petits grups, molt cohesionats; per suposat que el vot a ma alçada és una eina de coacció no de llibertat que s’ha de suprimir a tots els nivells ... però tot això són opinions personals.

El que cal és que els joves segueixin reivindicant i que els partits vagin incloent-hi algunes de les propostes en els seus programes, estatuts i codis ètics. I que el debat es calmi. Que ni els "indifnats" són una colla de “penques” ni els que fan un “Erasmus” salvaran el mon. Ni viceversa.

Llletra de la cançó

El más capullo de mi clase (¡que elemento!)
llegó hasta el Parlamento
y, a sus cuarenta y tantos años,
un escaño
decora con su terno
azul de diputado del gobierno.
Da fe de que ha triunfado
su tripa, que ha engordado
desde el día
que un ujier le llamó su señoría
y cambió a su mujer por una arpía
de pechos operados.

Y sin dejar de ser el mismo bruto
aquel que no sabía
ni dibujar la o con un canuto.

El superclase de mi clase (¡que pardillo!)
se pudre en el banquillo
y, a sus cuarenta y cinco abriles,
matarile,
y a la cola del paro
por no haber pasado por el aro.
Vencido, calvo y tieso
se quedó en los huesos
aquel día
que pilló a su mujer en plena orgía
con el miembro del miembro (¡que ironía!)
más tonto del Congreso.

Y sin dejar de ser el mismo sabio
que, para hacer poesía,
sólo tenía que mover lo labios.

Y yo que no soy más
listo ni tonto que cualquiera,
a mis cuarenta y pocos
tacos,
ya ves tú,
igual
sigo de flaco,
igual de calavera,
igual que antes de loco
por cantar,
por cantar el blues
de lo que pasa en mi escalera.