8 de desembre del 2014

Adéu Frida

Adéu Frida. Avui ens has deixat, no per la teva voluntat.

A sobre la taula de la cuina, "ajudant" a estudiar a la Lola

La Frida era una gosseta que , amb amb prou feines 1 any, va ser abandonada a Calafell. Probablement també va ser maltractada, va passar fam i fred i la seva aversió als monopatins fa pensar que associava el monopatí amb les agressions que deuria haver patit. No en passava un a prop seu sense que es posés a bordar com una boixa. Tots arrosseguem algun trauma i aquest era el seu. Tot i això, mai va mossegar a ningú més que a mi, fluixet i tot jugant.

També tenia una por irracional a estar sola, a que l'abandonessin de nou. Bordava quan ens anàvem de casa i l'estàvem acostumant a quedar-se sola sense fer enrenou per no molestar als veïns. Anàvem per bon camí, però un animalet que ha patit abandó no sempre veu racionalment que els seus amos surtin per la porta sense portar-la a ella. Quasi sempre venia amb nosaltres, però de vegades era impossible (visites a l'hospital, el treballa, etc.) i quan tornava de treballar la benvinguda que et donava era espectacular.

 

La vàrem conèixer  a la gossera que té la Societat protectora de Torredembarra, que és on duen els gossos abandonats de Calafell. Des del primer moment ens va agradar. Era tant bona i obedient que va guanyar el nostre cor immediatament. El 12 d'agost de 2014 la vàrem adoptar i va venir a casa amb nosaltres. Què puc dir! Preciosa ("preciossíssima", diu la Lola) carinyosa, intel·ligent, obedient, no es puja al sofa ni al llit ni enlloc si no li dius, neta, menjava el que li donaves però no demanava, podies anar al tren, a un restaurant o hotel amb ella sense problemes. En fi, perfecte. O quasi.


Primer dia a casa

No feia ni dues setmanes que era amb nosaltres que, vist el seu bon comportament, ens vàrem atrevir a anar al sud de França amb ella. Trajecte de 700 km, Sète, Carcassonne, Palamós, anant a hotel i restaurant amb ella sense que fes ni un sol "guau" ni amoïnés a ningú. Una joia de gosseta.

Des del balcó de casa

El seu bon comportament ens la decidir a dur-la a tot arreu amb nosaltres. la norma era: Allà on no podia venir la Frida amb nosaltres no hi anàvem. Era una més de la família, la petita. Només exigia una mica d'aigua i moltes carícies. I "chuches", de tant en tant.
Castellar de N'Hug

Gombreny

Pedraforca
Quan el metge em va  dir que havia de caminar o córrer cada dia 1 hora va ser un dels dies més feliços per la Frida. Gairebé cada dia, de bon matí, ens anàvem a Gallecs a caminar i córrer. Ella es ficava per tots els bassals, herbes i matolls; tornava a casa mullada, bruta i feliç. Feliç perquè sabia que tocava neteja i raspall. I, sobretot el raspall, li agradava molt.

Gallecs

Boira a Gallecs


Així han anat passant els dies, amb la seva companyia, i mai haguéssim pensat que es podia estimar tant a un gos.

Ahir, desprès de la passejada del mati, va començar a vomitar i la cosa va fer mala pinta. La vaig portar immediatament al veterinari i la van ingressar, amb medicació i sueros i calor perquè estava en hipotermia. El verí va ser molt agressiu i li va produir molt de mal que no cal explicar. A la tarda la varem visitar. Ja quasi no responia a cap estímul i va ser l'última vegada que la vàrem veure viva. Al vespre, a les 0,30h, el verí va ser més fort que ella i va guanyar.

Potser intentarem tenir un altre gosset. Estic segur que a la Frida li agradaria que recuperéssim algun altre gos abandonat, com va ser-ho ella, i que li donem una altra oportunitat i tot el nostre amor.

Em cauen les llàgrimes mentre escric això i no puc seguir. Frida, t'hem estimat tant ... El dolor es fa quasi insuportable. Sembla com si, en qualsevol moment, s'hagués de posar aquí, al meu costat com feia abans d'ahir, i donar-me un copet amb el nas perquè li faci carícies, li rasqui la panxa o la tregui a passejar. Si hi ha un cel pels gossets, tu has de ser-hi a primera fila.

Adéu
No tinc qualificatius per qui ha posat el verí en un lloc transitat per gossos i criatures. Només li desitjo una agonia llarga, lenta i dolorosa, que provi de la seva medicina. No es mereix ni una sola paraula més.

Adéu, Frida estimada, i gràcies pels quatre mesos de felicitat que ens has donat.

3 comentaris:

WEBSEGUR ha dit...

Avui és un dia trist, aquest matí llegint el facebook m'ha entrat una profunda pena i aquesta tarda li he ensenyat a la meva dona la teva entrada del blog, no hem pogut acabar de llegir-la. Els que sempre hem tingut animals comprenem molt bé el dolor i més quan és algú tan especial com la vostra Frida, l'únic consol és saber que li heu donat els millors mesos de la seva vida, això ella us ho agrairà allà on estigui, que si efectivament hi ha un cel per a mascotes, segur que estarà allá, i se sentirà molt orgullosa d'haver compartit aquest temps amb vosaltres. Sabem que per molt que es digui, gens ni ningú mitiga aquest dolor, només el temps ajuda una mica, per això és una putada no poder ajudar-vos, només que sapigueu que compartim profundament aquesta pèrdua. Una abraçada als dos.

marijose ha dit...

M'ha costat acabar de llegir aquesta entrada al teu bloc. No tinc prou paraules per donar-vos consol. Com diu al comentari anterior, qui té animals es pot imaginar una mica per el que esteu passant. Molt petons :* :* :*
marijose

Nevot ha dit...

Uff...

:-((((