A sobre la taula de la cuina, "ajudant" a estudiar a la Lola |
La Frida era una gosseta que , amb amb prou feines 1 any, va ser abandonada a Calafell. Probablement també va ser maltractada, va passar fam i fred i la seva aversió als monopatins fa pensar que associava el monopatí amb les agressions que deuria haver patit. No en passava un a prop seu sense que es posés a bordar com una boixa. Tots arrosseguem algun trauma i aquest era el seu. Tot i això, mai va mossegar a ningú més que a mi, fluixet i tot jugant.
També tenia una por irracional a estar sola, a que l'abandonessin de nou. Bordava quan ens anàvem de casa i l'estàvem acostumant a quedar-se sola sense fer enrenou per no molestar als veïns. Anàvem per bon camí, però un animalet que ha patit abandó no sempre veu racionalment que els seus amos surtin per la porta sense portar-la a ella. Quasi sempre venia amb nosaltres, però de vegades era impossible (visites a l'hospital, el treballa, etc.) i quan tornava de treballar la benvinguda que et donava era espectacular.
La vàrem conèixer a la gossera que té la Societat protectora de Torredembarra, que és on duen els gossos abandonats de Calafell. Des del primer moment ens va agradar. Era tant bona i obedient que va guanyar el nostre cor immediatament. El 12 d'agost de 2014 la vàrem adoptar i va venir a casa amb nosaltres. Què puc dir! Preciosa ("preciossíssima", diu la Lola) carinyosa, intel·ligent, obedient, no es puja al sofa ni al llit ni enlloc si no li dius, neta, menjava el que li donaves però no demanava, podies anar al tren, a un restaurant o hotel amb ella sense problemes. En fi, perfecte. O quasi.
Primer dia a casa |
No feia ni dues setmanes que era amb nosaltres que, vist el seu bon comportament, ens vàrem atrevir a anar al sud de França amb ella. Trajecte de 700 km, Sète, Carcassonne, Palamós, anant a hotel i restaurant amb ella sense que fes ni un sol "guau" ni amoïnés a ningú. Una joia de gosseta.
Des del balcó de casa |
El seu bon comportament ens la decidir a dur-la a tot arreu amb nosaltres. la norma era: Allà on no podia venir la Frida amb nosaltres no hi anàvem. Era una més de la família, la petita. Només exigia una mica d'aigua i moltes carícies. I "chuches", de tant en tant.
Castellar de N'Hug |
Gombreny |
Pedraforca |
Gallecs |
Boira a Gallecs |
Així han anat passant els dies, amb la seva companyia, i mai haguéssim pensat que es podia estimar tant a un gos.
Ahir, desprès de la passejada del mati, va començar a vomitar i la cosa va fer mala pinta. La vaig portar immediatament al veterinari i la van ingressar, amb medicació i sueros i calor perquè estava en hipotermia. El verí va ser molt agressiu i li va produir molt de mal que no cal explicar. A la tarda la varem visitar. Ja quasi no responia a cap estímul i va ser l'última vegada que la vàrem veure viva. Al vespre, a les 0,30h, el verí va ser més fort que ella i va guanyar.
Potser intentarem tenir un altre gosset. Estic segur que a la Frida li agradaria que recuperéssim algun altre gos abandonat, com va ser-ho ella, i que li donem una altra oportunitat i tot el nostre amor.
Em cauen les llàgrimes mentre escric això i no puc seguir. Frida, t'hem estimat tant ... El dolor es fa quasi insuportable. Sembla com si, en qualsevol moment, s'hagués de posar aquí, al meu costat com feia abans d'ahir, i donar-me un copet amb el nas perquè li faci carícies, li rasqui la panxa o la tregui a passejar. Si hi ha un cel pels gossets, tu has de ser-hi a primera fila.
Adéu |
Adéu, Frida estimada, i gràcies pels quatre mesos de felicitat que ens has donat.